Les meuques a Pigalle són massa cares

Enfilem per Pigalle
de cap al Moulein Rouge.
No anem massa borratxos
però el carrer és tot de pujada
i ens sobren dues copes
i trenta-i-moltes cigarretes.

No hi ha massa turistes.
Els locals de les voreres
(vidres foscos i goril·la a la porta)
són dubtosos i bruts
i, si els mires una estona,
hi veus les noies mig nues
servint les copes
amb somriures maliciosos.
No enganyen a ningú.

Un paio que en fa tres com jo
ens convida a un dels clubs,
ens diu quan val la broma
i se’ns veu a la cara que no ho podem pagar.
Ens engega un au revoire
i acorrala un altre vianant.

Pigalle avall,
de camí al nostre hotel,
fem un mos a un libanès
pobre i barat,
com nosaltres.

La nit a París s’escampa pels bulevards
i de Reus no ens en queda ni el record.

(París, maig del 2004)

Maria

Sol,
així t’estimo avui
sense cap promesa.

No ens hem de tornar a veure
i tu sanglotes mansament
a la llitera de dalt
i em dius que em quedi,
que només una altre nit,
que demà marxes
i la vida no és gens justa.

Jo m’estic vestint.
La camisa és tot tabac quan me la poso
però fa olor del teu perfum.

Avui t’he estimat sol,
sense promeses,
perquè no tenim futur.

De camí cap a l’hotel
només faig que pensar en tu
i recordar-la a ella.

(Reus, octubre 2005)

Em parlaves dels teus ex-amants

Em parlaves dels teus ex-amants,
dels homes que t’havien tastat,
i jo callava.

Em parlaves dels vostres plaers,
res de l’altre món, deies tu,
ràpides batusses a qualsevol racó
(un cotxe, un alberg, un banc solitari...),
i jo t’escoltava.

Em parlaves dels seus cossos,
tan diferents,
tan ferms,
tan del teu estil,
i jo somreia per força.

I em deies d’on venien,
un congrés d’exòtica internacionalitat,
i jo sóc de Reus,
del meu Reus
(vell, estret i trist),
i no en vull treure el cap.

Em parlaves dels teus ex-amants,
dels homes que t’havien conegut,
i, encara avui, em semblen massa.

(Reus, en algun mal moment de 1998)

Carències

Fa un temps de merda
i jo em sento en consonància.

Tombo per casa
com si estés engabiat
i només faig que trobar
restes del sopar d’ahir.

A la taula
vint-i-moltes cerveses,
mitja ampolla de Ballantine’s,
i un cul de cava.

A la cuina
una llesca de pa
i un plat amb el que en queda
de dos grams de coca
(que no és gran cosa
i això encara em deprimeix més).

A la tauleta de nit
dos condons per estrenar,
tres paquets de Camel buits
i un bolígraf que no escriu.

Hi ha dies com avui
que em falta tot...


(Reus, desembre 2006)

Guruz

Setanta-sis hores per dia,

quaranta més cada nit.

Dotze dies per setmana,

set setmanes cada mes.

...

Quinze mesos cada any

i cent minuts cada hora

a cent vides per minut.

...

Torna aviat.

(Reus, 21-11-06)

Tardor a Arbúcies

L'octubre s'acaba i jo sec al balcó convalescent, sense samarreta i trinxat. La tardor raja per la falda del Montseny i es trenca contra Arbúcies amb una gama infinita de vermells, taronges i ocres que em recorden les tres hores de tren que em separen de Reus. A casa el canvi d'estació només vol dir menys turistes, alguna pluja excepcional i els embussos lectius al tomb de ravals, amb les mares, els nens i els montruosos quatre per quatre amb els que van i venen de l'escola.
Resseguint la mitja valla de l'institut, les glissínies perden resignades el seu verd i es preparen per reposar durant els mesos d'hivern. Als balcons del carrer de la Pietat les begònies van deixant lloc a ciclàmens i pensaments. El ritme aquí és més lent, la vida pausada. Reus és només un mal record.

(Arbúcies, 29-10-05)

Fires

La bossa pesa massa,
amb prou feina l'arrossego.
La gent dorm com pot
arronsada als bancs de l'estació
i les cames em tremolen,
la suor se'm glaça esquena avall
i el cor se m'ha encongit tant
que no me'l podria trobar
encara que em quedés esma per buscar-lo.

El tren no surt fins dos quarts de vuit
i la meva estació
només té vies mortes.
Cap arribada prevista,
cap sortida anunciada,
cap destí on anar a parar...

(Girona 11-10-05)

Raval de Santa Anna

Al carrer,
amb mig cos a la vorera
i l'altre mig retenint la porta oberta,
amb les mans glaçades
sota la teva samarreta
i les dents esmolant el cos.

Pujant les escales
la teva parella t'espera nerviosa
mentre ens empenyem desconcertats
i ens fem uns petons
que ni buscàvem ni necessitem
però que no sabem esquivar.

Un vell camina
pel raval i al primer pis
algú es pregunta on deus ser
mentre tu t'estires els dits
dintre els pantalons.

Ha parat de ploure...


(Reus, 30-01-2006)

Una amant gairebé anònima

El llit fa olor d'orina,
una sentor desagradable,
violenta i desesperant
que s'enfila narius amunt
i m'apunyala el cervell
amb quatre-centes trenta mil dagues.

Al meu costat ronca una dona,
rossa,
la germana d'algú,
la filla d'algú,
qui sap si la mare d'algú.

El lavabo és ple del seu vòmit fred
i la meva vida farta
de l'angoixa tèbia i solemne
que sembla agradar-me.

La Clara no hi és,
la Patrícia és lluny,
l'Agnès s'ha perdut enmig de Califòrnia
però jo segueixo a Reus
i no em queden pebrots per marxar.

Només els justets per sobreviure.

(Reus, 10-03-2006)

Les noies de 9 de julio

Jo i la meva ressaca
remuguem a la cantonada
del carrer Córdoba amb 9 de julio,
on les noies seuen fent cafès
amb un preu pel seu somriure
i un accent divertit
que diu "te amo".

Cada pocs minuts
els americans surten dels cabarets
amb les corbates fluixes
i el cos descarregat,
el cor ple de dòlars
i l'ànima de no gaire res.

Buenos Aires és una ciutat
perduda i trista.

(Buenos Aires, 23-05-2006)